Ara s'indignen...

Veig al diari Ara el següent titular: "El PP acusa TV3 de banalitzar la violència de gènere amb el documental l'Endemà" ( http://www.ara.cat/media/PP-TV3-banalitzar-documental-Lendema_0_1269473282.html ) Mira, és que em moro de la risa!

Fa 3 mesos que no escric al blog (quin desastre!), i aquest podria ser un bon pretext. 
Abans de res, he de dir que vaig col·laborar amb el Verkami de L'Endemà, i que aquesta setmana quan el van emetre a La Nostra, vaig trobar els 10 primers minuts tan infumables, que me'n vaig anar a dormir. Per tant, no he vist la pel·lícula! Ja ho faré quan m'hagi arribat al DVD a casa, eh Isona? O sigui que, clar i català: escric aquestes línies "a lo loco"...i si després de veure el documental he de rectificar, ja ho faré, perquè rectificar és de savis! Opinar i escriure encara és gratis.

És que m'hi pixo amb l'argumentari popular: Els populars han impulsat una proposta de declaració institucional del Parlament que demana condemnar i reprovar l'emissió per "banalitzar la violència de gènere i utilitzar el sentiment de dolor, impotència i patiment com a base argumental per reforçar un posicionament polític"

Jo precisament sempre he pensat que la comparació, com a recurs literari,  de la qüestió "Catalunya-Espanya" amb la d'una relació infectada per la violència de gènere, és molt adient. Tan adient com preguntar-se: QUI és el subjecte? Si partim de la base que la dona és un subjecte amb dret a decidir sobre la seva vida, així com ho és Catalunya, està tot aclarit. Algunes ments pensants però, creuen que Catalunya no és cap subjecte polític, o més ben dit, que no té cap mena de dret a ser-ho. Heus aquí el problema. To be or not to be. O com diria Homer Simpson, To beer or no to beer. 

Jo a aquesta gent del PP (o del PPSOE també!) tant indignada amb la comparació, els diria que potser s'haurien d'haver indignat molt abans...però, oh! L'autocrítica i la coherència sembla que no surten al seu diccionari. 

Y para muestra un botón: 
http://politica.elpais.com/politica/2014/05/16/actualidad/1400268671_635946.html

http://www.lamarea.com/2014/05/16/10-ejemplos-de-machismo-en-el-pp/

Deixo aquí només algunes perles, extretes d'aquests articles: 

Alberto Ruiz-Gallardón  “La libertad de la maternidad es la que hace a las mujeres auténticamente mujeres”.

Manuel Castelao : “Las leyes son como las mujeres, están para violarlas”.

Alfonso Guerra  “Hay que convivir con la economía sumergida como con algunas mujeres. No se las puede eliminar”. (Alerta, aquest és del PSOE! d'esquerres, progressita, tal i qual)

Javier León de la Riva, (sobre Leire Pajín): “Es una chica preparadísima, hábil y discreta. Va a repartir condones a diestro y siniestro. (...) Cada vez que veo esa cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir”. 

De veritat.... Quanta hipocresia. Quin cinisme. 

Potser no és la meva entrada al blog més inspirada, però una fa el que pot! 

Sobre el cas Pistorius.

Ja fa mesos que em bull la sang quan sento parlar del cas Pistorius. 
Us poso en antecedents: 
L'Oscar Pistorius és un senyoret sudafricà, nascut l'any 1986 amb una malformació genètica que li afectava cames i peus. Té una doble amputació, i en comptes de cames, té unes pròtesis que li permeten caminar, còrrer i fer de tot. Tant corria, que va arribar a participar als Jocs Olímpics de Pekín 2008 i Londres 2012, entre d'altres campionats importants, com qualsevol altre atleta sense cap discapacitat (jo no hi entenc, però em sembla que un tio que no té cames sinó dues pròtesis dissenyades per còrrer, hauria de competir en la categoria paralímpica, però vaja...potser el seu ego no hi encaixava, no ho sé). 
Doncs bé, aquest atleta admirable resulta que l'any passat mata a la seva parella amb una pistola al bany de casa seva. Concretament quatre trets li va fotre. 
Després d'un llarg judici, on la seva defensa ha tret tot l'arsenal de proves psiquiàtriques i arguments surrealistes, finalment l'han declarat culpable d'homicidi, i no d'assassinat. És a dir, la jutge conclou que no hi ha proves suficients (o que ella no té ganes de veure-les) per considerar que hi va haver voluntat de matar-la, i en canvi guanya la teoria segons la qual, el molt pobret atleta paralímpic, va pensar-se que hi havia lladres a casa, i pres d'un estat de pànic va agafar la seva arma per anar a carregar-se'ls, però, oh accidentalment, va matar la seva xicota amb 4 trets. 
El que m'indigna de tot plegat, és que poquíssims  mitjans de comunicació han utilitzat el terme "violència masclista" o "violència de gènere" associat a aquest cas (ni que sigui presumpte!!) Sembla que tots plegats encara tenim el clixé massa incrustat al cervell, com la bala letal. Un atleta amputadet, ric, exitós, blanquet i amb cara de peix bullit no ens encaixa amb "violència masclista".  Molt menys si la seva parella és una rossa divina i amb un somriure profident. Com tants altres mites que segueixen vius, al voltant dels perfils d'agressors i víctimes de violència masclista. 
Doncs sí, caldrà seguir fent pedagogia, i caldrà seguint explicant que la violència de gènere es dóna en tots els contextos socioeconòmics i culturals. 
Estava a punt d'acabar aquesta entrada, amb una foto de la parella, vestidets i somrients per una gala, però al final he triat aquestes. 

Reflexions sobre el que Vam fer.

Doncs sí amics i amigues, avui Vull escriure alguna cosa sobre el que Vam fer dijous passat.

Quina meraVella! Jo hi Vaig ser! Això és el que m'agradarà dir d'aquí molts anys, quan m'hagi conVertit en una senyora de cabells blancs sense tenyir tan Valenta i amb tan d'estil com la Montserrat Carulla o la Muriel Casals.

Jo no sóc experta en política, però començo a ser experta en emocions (per això de la psicologia, tal i qual), i el que Vam fer aquest 11 de setembre, va ser fonamentalment EMOCIONANT. Al cap i a la fi allò personal és polític i allò polític és personal, no?

Es Veu que la paraula «emoció» ve de «moviment», «el que ens fa moure». Etimològicament Ve del llatí (emotio,-onis) i és una combinació formada per e(x), (enfora) i motio (moviment, acció, gest). Ep, ho he tret de la Viquipèdia, no és que aprengués res a les classes de llatí a l'ESO.

Doncs això, no se m'acudeix cap adjectiu més adequat pel que Vam Viure aquest 11 de setembre que emocionant. Junts ens Vam moure, Vam sortir al carrer, Vam fer un gest cap enfora, perquè ens Veiessin. De fet, conVertida en un píxel groc dins aquella gegantina senyera, era impossible saber si realment estàVem construint aquell gran mosaic que més tard vam veure, amb la llagrimeta a tv3 i que quedarà gravat a la nostra memòria col·lectiva per sempre. Però era igual, calia ser allà! Amb aquella fe i aquella alegria (i amb aquella suada).

I us Vull explicar una cosa. Quan Van ser les 17,14h, al tram 11 no teníem ni idea del que realment estaVa succeint al Vèrtex de la V. Ho vaig veure més tard a la tele, quan una noia que farà 16 anys el proper 9/11/2014, l'Emma, aguantant els nervis estoicament, Va dipositar un Vot simbòlic en una urna. Però la qüestió és que en aquell minut Vaig sentir una esgarrifança, se'm va posar la pell de gallina, i em Va omplir una emoció gegant. Vaig tenir la sensació que aquells centenars de milers de persones érem una sola cosa, una sola Veu i una sola Voluntat. No sé si les ratlles de la senyera estaven ben alineades o no en aquell moment, però realment penso, ara que amb els anys m'estic tornant cada cop més metafísica, que les nostres ànimes sí que ho estaVen, absolutament!

Per cert, Va haVer-hi un altre moment del dia on Vaig sentir una altra esgarrifança, però aquest cop, tendia més aViat cap al fàstic i la indignació. Va ser quan al programa de Tv3 ".CAT", conduït per l'Ariadna Oltra, una colla de professionals de la política es dedicaVen a escombrar cap a casa i a embrutir amb les seves paraules allò que haVia passat feia unes hores a Barcelona. Només una d'aquelles persones deia quelcom coherent, i amb un to que a més, enamora.  Era en DaVid Fernández, representant a la CUP. Casualment ell, no és cap professional de la política, sinó una persona honesta (i sobrecarregada de feina!) que fa el que pot. Ni ell va aconseguir que em quedés a seguir el debat. Vaig apagar la tele i Vaig anar-me'n a Veure una sèrie que per cert, m'està encantant! Vaig passar de la gran V, a  "The big C". Us la recomano! 

En fi amics i amigues, ja Veieu que les meves reflexions sobre la V, es deuen assemblar ben poc a les que farà el meu flamant maridet, expert en totes aquestes coses, i que a hores d'ara està al seu despatx, escrivint alguna cosa més interessant..(us recomano el seu bloc: http://llucsalellasivilar.wordpress.com/  )  .....qui fa el que pot...! 

Acabo aquesta entrada amb una foto d'aquella tarda. Les catalines versió xates. Molt contenta d'haver pogut passar aquell dia amb dos amigues tan fantàstiques, i uns quants bojos més. Gràcies Albert, Parro, Anna, Elena, Neus i Xoli.

"Ara ja, a per la criatura, no?"

Últimament m'he adonat que hi ha una mena de regla no escrita, que dóna permís a qualsevol persona desconeguda a fer-te comentaris o preguntes sobre el teu úter i les teves ganes de procrear en general. Només cal que es donin les següents condicions: 1) que tinguis més de 30 anys 2) que recentment hagis formalitzat la teva relació de parella signant un paper 3) que siguis dona.
M'explico. No estic parlant d'amistats o familiars, que de manera més o menys encertada, més o menys humorística, et preguntin o s'interessin per la teves ganes d'esdevenir progenitora. Estic parlant de persones que t'acaben de presentar, o que com a molt hi has parlat un cop en els últims cinc anys, et deixin anar la frase "ara ja, a per la criatura, no?" (per no parlar de la incorrecció lingüística de la frase! Però això ja són figues d'un altre paner).
La veritat és que he de fer un esforç per donar una resposta indeterminada i posar bona cara davant d'aquesta, diguem-ho clar, intrusió.
Crec que no em cal entrar en argumentació feminista (o potser sí, però és la meva segona entrada al blog, i no voldria espantar ningú...) només cal sentit comú i certa obertura de ment, per entendre que:
- No totes les dones volen ser mares, ni tots els homes volen ser pares.
- No és obligatori tenir fills quan et cases o si tens més de 30 anys.
- Hi ha persones que tenen dificultats o impossibilitat de procrear.

Durant els propers dies, em dedicaré a pensar una resposta enginyosa i assertiva, i si pot ser, pedagógica, per a totes aquelles persones desconegudes que em disparin la pregunta.
He pensat en algunes opcions, que poden estar a l'alçada:
- I tu? ara ja a preparar el testament, no?
- I vosaltres? ara ja pensant en el divorci, no?
- I tu, ara ja començant el règim, no?

En fi amics i amigues, potser és que estic susceptible, i ja se sap, les dones....en fi, que qui fa el que pot...

M'ha arribat el moment.

Doncs sí, amics. M'ha arribat el moment. Tinc la necessitat de crear un blog. No en tinc prou amb 140 caràcters al twitter, ni penjant comentaris al Facebook. Digues-li teràpia, digues-li intent d'aterrar coneixement, digues-li ganes de compartir..la qüestió és que sovint penso coses, a vegades poden ser interessants i tot, i és per això que he decidit engegar aquest bloc, i ja veurem en què es va convertint...Bé, qui fa el que pot, no està obligat a més, ja ho sabeu!