Es diu "escribiendo el currículum", i traduït al castellà diu això:
¿Qué hay que hacer?
Presentar una instancia
y adjuntar el curriculum.
Sea cual fuere el tiempo de una vida
el curriculum debe ser breve.
Se ruega ser conciso y seleccionar los datos,
convertir paisajes en direcciones
y recuerdos confusos en fechas concretas.
De todos los amores basta con el conyugal,
los hijos: sólo los nacidos.
Importa quién te conoce, no a quiénes conozcas.
Viajes, sólo al extranjero.
Militancia en qué, pero no por qué.
Condecoraciones sin mencionar a qué méritos.
Escribe como si jamás hubieras dialogado contigo mismo
y hubieras impuesto entre tú y tú la debida distancia.
Deja en blanco perros, gatos y pájaros,
bagatelas cargadas de recuerdos, amigos y sueños.
Importa el precio, no el valor.
Interesa el título, no el contenido.
El número del calzado, no hacia dónde va
quien se supone que eres.
Adjuntar una fotografía con la oreja visible:
lo que cuenta es su forma, no lo que oye.
¿Qué oye?
El fragor de las trituradoras de papel.
Senzill, directe a la vena. Genial.
La setmana passada vaig acabar una formació en traumapsicoteràpia sistèmica infantil. (Toma paraulota). De fet no ha estat només una formació, ha estat una trans-formació: Una mirada més profunda, més comprensiva, un grup de persones, una parella de formadors o uns formadors que són una gran parella...ha estat moltes coses.
La qüestió és que avui m'he decidit a actualitzar el CV, i de retruc, m'he inspirat per actualitzar el bloc, que ja tocava!
M'ha impactat veure tants cursos, cursets i diplomes tots junts. Quantes feines diferents! Quantes hores invertides....
Pensava en això dels CV, en el poema de la Szymborska...Hi hauria d'haver un CV complementari a l'estàndard. On hi caben els llibres que ens han impactat, les obres de teatre que ens han fet plorar, les cançons que ens emocionen? I els concerts que recordarem sempre, les muntanyes que hem pujat, les pelis que no ens cansaríem de veure, els nostres jocs preferits? En quins mars ens hem banyat, per quins boscos ens hem perdut? Què ens fa por, què ens fa riure, què ens fa viure?
On hem de reflectir la manera com ens hem cultivat l'ànima? Què ens mou?
Aquesta entrada al bloc m'ha quedat curta, però amb un tuit de 140 no en tenia prou...qui fa el que pot....no?
