dimarts, 15 de setembre del 2015

De la RAI i altres coses. (Violència institucional i victimització secundària).


A raig. Escriure a raig. Tal com raja. Això és el que em proposo avui, després de constatar que fa més de 5 mesos que no penjo res al bloc. Tinc un colega psicòleg que sovint porta una samarreta que diu: «IN-CONS-TAN-TE». Ha! Jo també n'hauria de tenir una.

Aquests dies a la feina m'he trobat amb situacions que em fan rabiar. Alguns direu: Home, treballant en l'àmbit de l'atenció a les víctimes de violència masclista, t'hauria de fer rabiar tot...! Doncs no. No podria treballar des de la ràbia constant. Al principi potser sí que em passava...però per sort, el cos avisa i una va trobant la manera de créixer personalment i professionalment. Bé, la qüestió és que en les últimes setmanes m'he trobat amb situacions que m'indignen i em fan rabiar, personal i professionalment. Es tracta de la ignorada, però no per això menys temuda: Victimització secundària, i més concretament en aquest cas, la violència institucional.

M'explico: Existeix un tipus d'ajuda ecocòmica, la RAI (renta activa de inserción), que es dóna a persones sense ingressos i amb dificultats especials d'inserció laboral. Entre molts d'altres perfils, hi poden accedir dones que siguin víctimes de violència de gènere, que no disposin d'ingressos. (Ep, es tracten d'uns 400 euros per 11 mesos, prorogables. Ara que ningú es pensi que això és cap salvació de res!). Per acreditar la teva condició de víctima, ho pots fer a través d'una sentència condemnatòria, o bé d'una mesura de protecció (cautelar o no), entre d'altres. Quan no hi ha cap mesura «judicial» per poder acreditar la teva condició de víctima, els serveis socials, SIAD's, etc. poden fer un document que acrediti aquesta condició.
Aleshores tu vas a la oficina de treball pertinent, fas cua, emplenes la paperassa acreditant la teva situació econòmica i social, etc...i ja està. Fin de la cita, que diria aquell.

Doncs bé, m'he trobat amb dones que quan han necessitat tramitar aquesta ajuda, i han acudit a la oficina de treball, se les ha qüestionat, se les ha tractat d'aprofitades, de mentideres i se'ls ha demanat que independenment de tenir per exemple una ordre de protecció o una sentència condemnant l'agressor, acreditin la seva condició de víctimes amb un certificcat de serveis socials (Obligant-les d'aquesta manera a fer una ruta per serveis, explicant i re-explicant la seva situació a diferents professionals, fins que troben algú que els sap escoltar i informar dels seus drets).  No penso que l'empleat/da de torn del SOC ho faci per desconeixement (que ja seria greu). Ho fa directament des d'una posició de superioritat moral, masclista i en molts casos xenòfoba.
Haver de contenir dones que arriben desesperades, plorant de ràbia i d'indignació, no pels maltractes directes que han rebut de la seva parella o ex parella, sinó pel malracte i discriminació rebuda per part de l'Administració, senzillament no hauria de passar. No pot passar. Però passa. I comença a passar bastant. La situació de crisi i emergència social fa que molts dels que ens dediquem a atendre i ajudar a «reparar» els efectes de la violència masclista, acabem també atenent i reparant els efectes de la violència institucional. I això senyors i senyores, és molt més complicat...i una haurà d'acabar fent sessions extres de teràpia, fisioteràpia, i birres amb les amigues per no perdre-hi la salut.

Us deixo un vídeo boníssim que explica molt bé de què es tracta la victimització secundària.



Per acabar amb una mica menys de mal rotllo, dir-vos que a l'Administració també hi ha persones que fan la seva feina tan bé com poden, i que fan arribar queixes per tal que el sistema faci els mínims errors possibles. Gent que fa el que pot...!


dijous, 16 d’abril del 2015

El currículum.

Hi ha un poema de Wislawa Szymborska que m'encanta. El vaig conèixer a la Universitat, gràcies a una bona professora. 
Es diu "escribiendo el currículum", i traduït al castellà diu això: 

¿Qué hay que hacer?
Presentar una instancia
y adjuntar el curriculum.

Sea cual fuere el tiempo de una vida
el curriculum debe ser breve.

Se ruega ser conciso y seleccionar los datos,
convertir paisajes en direcciones
y recuerdos confusos en fechas concretas.

De todos los amores basta con el conyugal,
los hijos: sólo los nacidos.

Importa quién te conoce, no a quiénes conozcas.
Viajes, sólo al extranjero.
Militancia en qué, pero no por qué.
Condecoraciones sin mencionar a qué méritos.

Escribe como si jamás hubieras dialogado contigo mismo
y hubieras impuesto entre tú y tú la debida distancia.

Deja en blanco perros, gatos y pájaros,
bagatelas cargadas de recuerdos, amigos y sueños.

Importa el precio, no el valor.
Interesa el título, no el contenido.
El número del calzado, no hacia dónde va
quien se supone que eres.
Adjuntar una fotografía con la oreja visible:
lo que cuenta es su forma, no lo que oye.
¿Qué oye?
El fragor de las trituradoras de papel.



Senzill, directe a la vena. Genial. 

La setmana passada vaig acabar una formació en traumapsicoteràpia sistèmica infantil. (Toma paraulota). De fet no ha estat només una formació, ha estat una trans-formació: Una mirada més profunda, més comprensiva, un grup de persones, una parella de formadors o uns formadors que són una gran parella...ha estat moltes coses. 

La qüestió és que avui m'he decidit a actualitzar el CV, i de retruc, m'he inspirat per actualitzar el bloc, que ja tocava! 

M'ha impactat veure tants cursos, cursets i diplomes tots junts. Quantes feines diferents! Quantes hores invertides.... 
Pensava en això dels CV, en el poema de la Szymborska...Hi hauria d'haver un CV complementari a l'estàndard. On hi caben els llibres que ens han impactat, les obres de teatre que ens han fet plorar, les cançons que ens emocionen? I els concerts que recordarem sempre, les muntanyes que hem pujat, les pelis que no ens cansaríem de veure, els nostres jocs preferits? En quins mars ens hem banyat, per quins boscos ens hem perdut? Què ens fa por, què ens fa riure, què ens fa viure? 

On hem de reflectir la manera com ens hem cultivat l'ànima? Què ens mou? 

Aquesta entrada al bloc m'ha quedat curta, però amb un tuit de 140 no en tenia prou...qui fa el que pot....no?