A raig. Escriure a
raig. Tal com raja. Això és el que em proposo avui, després de
constatar que fa més de 5 mesos que no penjo res al bloc. Tinc
un colega psicòleg que sovint porta una samarreta que diu:
«IN-CONS-TAN-TE». Ha! Jo també n'hauria de tenir una.
Aquests dies a la
feina m'he trobat amb situacions que em fan rabiar. Alguns direu:
Home, treballant en l'àmbit de l'atenció a les víctimes de
violència masclista, t'hauria de fer rabiar tot...! Doncs no. No
podria treballar des de la ràbia constant. Al principi potser sí
que em passava...però per sort, el cos avisa i una va trobant la
manera de créixer personalment i professionalment. Bé, la qüestió
és que en les últimes setmanes m'he trobat amb situacions que
m'indignen i em fan rabiar, personal i professionalment. Es tracta de
la ignorada, però no per això menys temuda: Victimització
secundària, i més concretament en aquest cas, la violència
institucional.
M'explico: Existeix
un tipus d'ajuda ecocòmica, la RAI (renta activa de inserción), que
es dóna a persones sense ingressos i amb dificultats especials
d'inserció laboral. Entre molts d'altres perfils, hi poden accedir
dones que siguin víctimes de violència de gènere, que no disposin
d'ingressos. (Ep, es tracten d'uns 400 euros per 11 mesos,
prorogables. Ara que ningú es pensi que això és cap salvació de
res!). Per acreditar la teva condició de víctima, ho pots fer a
través d'una sentència condemnatòria, o bé d'una mesura de
protecció (cautelar o no), entre d'altres. Quan no hi ha cap mesura
«judicial» per poder acreditar la teva condició de víctima, els
serveis socials, SIAD's, etc. poden fer un document que acrediti
aquesta condició.
Aleshores tu vas a
la oficina de treball pertinent, fas cua, emplenes la paperassa
acreditant la teva situació econòmica i social, etc...i ja està.
Fin de la cita, que diria aquell.
Doncs bé, m'he
trobat amb dones que quan han necessitat tramitar aquesta ajuda, i han acudit a la oficina de treball, se
les ha qüestionat, se les ha tractat d'aprofitades, de mentideres i
se'ls ha demanat que independenment de tenir per exemple una ordre de
protecció o una sentència condemnant l'agressor, acreditin la
seva condició de víctimes amb un certificcat de serveis socials (Obligant-les d'aquesta manera a fer una ruta per serveis, explicant i re-explicant la seva situació a diferents professionals, fins que troben algú que els sap escoltar i informar dels seus drets). No
penso que l'empleat/da de torn del SOC ho faci per desconeixement
(que ja seria greu). Ho fa directament des d'una posició de
superioritat moral, masclista i en molts casos xenòfoba.
Haver de contenir
dones que arriben desesperades, plorant de ràbia i d'indignació, no
pels maltractes directes que han rebut de la seva parella o ex
parella, sinó pel malracte i discriminació rebuda per part de
l'Administració, senzillament no hauria de passar. No pot passar.
Però passa. I comença a passar bastant. La situació de crisi i
emergència social fa que molts dels que ens dediquem a atendre i
ajudar a «reparar» els efectes de la violència masclista, acabem
també atenent i reparant els efectes de la violència institucional.
I això senyors i senyores, és molt més complicat...i una haurà
d'acabar fent sessions extres de teràpia, fisioteràpia, i birres
amb les amigues per no perdre-hi la salut.
Us deixo un vídeo
boníssim que explica molt bé de què es tracta la victimització
secundària.
Per acabar amb una mica menys de mal rotllo, dir-vos que a l'Administració també hi ha persones que fan la seva feina tan bé com poden, i que fan arribar queixes per tal que el sistema faci els mínims errors possibles. Gent que fa el que pot...!
